De poder i moral, amb Mario Puzo

La contraportada d’El Padrino, amb autoria de Mario Puzo (Nova York, 1920-1999), expressa, literalment, en referència a Vito Corleone, el protagonista, que el llibre és “la història de la seva vida al marge de la llei, de les seves actuacions com a màxim dirigent de la Màfia”, cosa que també implica “una part de la història de la societat nord-americana: el món del crim organitzat, les seves lluites internes, les seves influències en l’economia i la política del país”. L’atracció per a aquest tipus d’organitzacions és, segurament, un dels motius de la popularitat d’aquesta novel·la, gust que continua vigent a prop dels 50 anys de la seva publicació. L’autor, d’origen italià, reflecteix unes societats complexes, que van més enllà de la simple funció criminal, amb unes relacions de poder molt clares i una manera de fer que supera la simple anècdota més o menys curiosa. Viuen al marge de les regles que regulen la societat. Llegeixo El Padrino en un volum publicat per RBA Editores el 1993 a partir d’un original de Grijalbo, datat el 1969, i amb traducció de Ángel Arnau. El nom original de l’obra és The Godfather. El crític literari Lluís-Anton Baulenas defensa, en el pròleg d’El Padrí (Edicions 62, 2001), que la citada obra és “un best seller de cap a peus que, a més a més, va generar una de les pel·lícules més vistes i més premiades de la història del cinema en totes les especialitats”.

El volum es divideix en nou parts i 31 capítols, de molt diferent extensió. Tot i que la narració arrenca amb el casament de la filla, de nom Constanzia, El Padrino explica els orígens de Vito Corleone, sense els quals l’essència de la trama no és entesa. Resumint, el patriarca arriba a Nova York (Estats Units), procedent de Sicília (Itàlia), a 12 anys i, amb el pas del temps, es converteix en l’eix d’una de les famílies més importants dedicada als afers il·legals. En aquest sentit, el personatge de Vito Corleone és el més pur, en què conjuga un caràcter dur i recte, amb, per exemple, el compromís (fa referència a la paraula donada) i l’amistat cap el seu entorn més immediat. Tota la trama és narrada amb fluïdesa, i destaca per un marcat caràcter cinematogràfic, amb rellevància d’uns diàlegs exquisidament treballats. No obstant això, no m’atreveixo a qualificar la novel·la com a un documental que empra la paraula escrita com a llenguatge perquè, d’antuvi, hauria de tenir un propòsit de crònica social.

MARIO_PUZO

Mario Gianluigi Puzo
Evan Kafka
https://en.wikipedia.org/wiki/Mario_Puzo

El Padrino és d’aquelles obres que, per la temàtica i com aquesta està expressada (caracterització dels personatges, idees sobre valors, les relacions humanes…), no deixa indiferent. Atia a què el lector reflexioni, amb tots els matisos possibles. El que més impacta del text, de 405 pàgines, és com tots els successos que transcorren en paral·lel acaben convergint magistralment, de manera fluida, amb gir, tancant el cercle i destacant la capacitat de sorpresa, fet que provoca que el lector pugui interpretar que estem a davant d’una de les millors obres de la literatura universal. És també excepcional el grau de detallisme, només amb la paraula escrita, de la realitat que està explicant. En llegir la narració, i després de reflexionar-hi, buscant raons a favor i en contra, hom arriba a veure els personatges de la família Corleone com a persones entranyables i, fins i tot, justificar algunes de les accions de la Màfia.

Des del meu punt de vista, defenso que Mario Puzo ens vol dir que la Màfia és, essencialment, una molt violenta història de relacions humanes fora de la llei amb una voluntat clara de domini però que, alhora, és la mateixa societat, marcada per uns valors, que li està canalitzant la trajectòria. El Padrino és una narració sobre el poder, però també sobre la moralitat, amb reflexions sobre la mort.

Una de les principals aportacions que fa El Padrino a la història de la literatura universal és que, per primera vegada, la Màfia apareix com a protagonista d’una narració que té un clar propòsit de ser versemblant, fet associat a la credibilitat. La influència d’aquesta obra és poc qüestionable (es calcula que s’han venut més de 115 milions d’exemplars) i, a més del moment inicial de publicació, el volum continua essent present, més o menys explícitament, en els retrats que es realitzen sobre aquestes organitzacions secretes que defensen interessos privats. Precisament, es considera que Mario Puzo es va consagrar amb El Padrino. De fet, la Màfia és una constant en l’obra literària d’aquest escriptor nord-americà. A tall d’exemple, El último Don, llibre publicat el 1996, descriu dels Clericuzio, la darrera gran família de la Màfia. Expressa, en aquest volum, una de les idees que l’autor sembla tenir interès: que les noves generacions familiars estiguin lluny de les organitzacions criminals i que portin llurs trajectòries a través d’iniciatives legals. A causa de la influència del catolicisme (això és molt clar en El Padrino), Puzo ens està proposant la redempció, l’alliberament moral de la Màfia?

Malgrat que El Padrino no ha tingut la benedicció total ni de la crítica ni dels estudiosos a causa de la gran popularitat de la narració, Lluís-Anton Baulenas és del parer que el llibre de Mario Puzo se situa sota l’epígraf de «literatura popular de qualitat», però lluny de la tàctica de només voler vendre com més exemplars millor. És a dir, un best seller té una finalitat gairebé exclusivament enfocada al màxim benefici econòmic. En canvi, El Padrino té diferents capes de significació possible, inclosa la comercial.  A tall d’exemple, el text, qualificable d’antisistema, on mostra la hipocresia de la societat nord-americana, presenta diferents nivells de lectura, cosa que un best seller no es proposa a causa del públic objectiu que busca. En efecte, hi ha la història d’una família però, alhora, l’escriptor dibuixa un estat corrupte, “corcat”, en paraula de Baulenas, en una societat, la nordamericana de 1969, que vivia sota “una crisi constant de valors”. El text és farcit de detalls, que no passen desapercebuts pel lector, que divulguen la corrupció del sistema públic; per exemple, com la policia actua davant els delictes. Són valors contraris a l’essència que defineix la societat nord-americana i, per aquest motiu, el plantejament de Puzo va provocar un majúscul escàndol. El capítol 17 inclou, només iniciar-se, les següents línies, que argumenta aquesta idea. A considerar en una narració que vol ser versemblant: “Era raro el policía que no estaba enterado de la protección política de que gozaba el juego y el vicio en general, pero ante el asesinato de uno de ellos de nada servía la influencia de los políticos”.

El Padrino esdevé, d’aquesta manera, una “història d’uns ‘altres americans’, que passen comptes i fan agafar por definitivament a la majoria refiada, blanca, protestant i anglosaxona”, aconseguint una conseqüència que escassíssimes novel·les aconsegueixen: influir en l’opinió pública, originar debat i, després, provocar, en el cas que sigui necessari, canvis en les lleis. Baulenas, argumentant sobre la influència, formula també en el pròleg, una pregunta que, almenys, hauria de fer reflexionar al lector: “És casualitat que l’impacte d’El Padrí i posteriorment de la pel·lícula coincidissin, sense anar més lluny, amb l’operació més àmplia desencadenada contra la Cosa Nostra l’octubre de 1972?”

La història de la família Corleone va ser portada al cinema amb una trilogia dirigida per Francis Ford Coppola (Detroit, EUA, 1939), que va haver de torejar diverses pressions sobre el contingut. Un altre cas dels efectes de la versemblança del text. La primera pel·lícula, datada el 1972, amb la Màfia formant part de l’agenda política nord-americana, destaca per la interpretació que fa Marlon Brando, que assumeix la pell de Don Vito Corleone, com a patriarca d’una família d’origen sicilià que es mou en el negoci del crim a l’Amèrica del nord. La segona, de 1974, realitza un pas enrere i  explica els orígens de Don Vito (en aquesta ocasió, paper interpretat per Robert de Niro) a Sicília, el posterior canvi de residència a Nova York, que aboca al naixement dels Corleone com a gran família de la  Màfia. La seqüela també explica l’ascens de Michael Corleone com a nou patriarca. Al Pacino interpreta aquest paper. La trilogia de Coppola es tanca amb el plantejament que Michael Corleone (també Al Pacino) desitja per a la seva família. La pel·lícula va ser rodada el 1990. La trilogia de Coppola, que va treballar amb Mario Puzo en les tasques de guió, està considerada com un dels cims de la història del cinema. És recomanable una lectura del llibre complementada amb la visió de les tres pel·lícules.

 

Joaquim Bohigas i Mollera

 

FITXA TÈCNICA.-

TÍTOL: El Padrino

TÍTOL ORIGINAL: The Godfather

AUTOR: Mario Puzo

EDITORIAL: RBA Editores// COL·LECCIÓ: Grandes éxitos (2)

ANY D’EDICIÓ: 1993

NÚMERO DE PÀGINES: 405

ALTRES: Edició original de Grijalbo (1969)

ISBN: 84-473-0120-6

Comparteix aquesta entrada

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *