Espolsant «La vuelta al mundo en ochenta días»

(Re) llegir una novel.la de Jules Verne (Nantes, 1828-Amiens, 1905) m’ha permès tornar a endinsar-me en una tipologia de text que té un primer propòsit, sense cap dubte, d’entretenir a la manera de veure una pel.lícula sense pretensions en el cinema. La vuelta al mundo en ochenta días, inicialment publicada per entregues a Le Temps el 1872, explicita tots els ingredients que ha de tenir una narració ‘per a tots els públics’, amb permís per manllevar una expressió utilitzada en el món de l’espectacle: personatges ben definits (el volum potser peca de presentar-los gairebé com a una caricatura), un objectiu ( i l’èpica per aconseguir-ho, no sense dificultats) i, sobretot, un final feliç (és fàcil intuir com acaba), que deixa un sabor dolç entre els lectors. Llegeixo una edició del llibre publicada, formant part d’una col.lecció de títols clàssics d’aquest autor, per RBA el 2002, amb il.lustracions realitzades a mà i una enquadernació que simula una altra època, i una manera de treballar.

Félix_Nadar_1820-1910_portraits_Jules_Verne

Jules Verne, 1878 (aproximadament)
Félix Nadar
http://commons.wikimedia.org/

Reconec que parlar de Jules Verne el 2013 pot semblar demodé, associat a lectures infantils o juvenils. No obstant, crec que és just reivindicar aquest autor francès més enllà del gènere (agrada més o menys) i de la popularitat que va arribar a aconseguir fixant-nos en tot allò que ens transmet l’autor sobre formes de vida, relacions humanes, la psicologia dels personatges, la història… A La vuelta al mundo en ochenta días, aquesta voluntat es concreta en saber més sobre els clubs anglesos (el cas del Reform-Club de Londres), els rendistes (Phileas Fogg com a millor exemple), els majordoms lleials (Picaporte és sempre fidel), el pas per les colònies (Bombai, Hong-Kong…)… Tot això permet copsar el funcionament d’una part, potser insignificant en número però amb molta influència, de la societat a la segona meitat del segle XIX. Fins i tot, la relació home-dona, en el cas de la princesa índia Auoda (Phileas Fogg la salva de la mort i s’acaben casant).  És, la que subratllo, un lectura més sociològica i territorial (el pas pels ‘diferents’ Estats Units…) que literària, però igualment interessant. Amb un coneixement bàsic de l’autor, i de la seva època, el lector és capaç de copsar detalls que ajuden a comprendre, encara més, la trama, que, actualment, pot semblar massa ingènua. Jules Verne és fill d’un temps i, això, significa, en el seu cas, que va ser testimoni d’una fe cega pel progrès i, a redós, de posar a prova els límits humans (perquè la tècnica ho permet) impulsant reptes que, en un primer moment, eren interpretats com a excentricitats. El viatge és una d’aquestes, expressant un concepte clau present en tota la narració: l’orgull.

No crec que sigui massa atrevit afirmar que La vuelta al mundo en ochenta días és una novel.la que vol ser moralista. Alhora que és un continu que les narracions de Jules Verne dibuixin personatges extremistes i gairebé obsessionats per fer un pas endavant, l’ètica, la disciplina, el costum, el ‘cor bo’ sempre derrota, tot i els múltiples entrebancs, la maldat i les males pràctiques. Phileas Fogg mostra, crec que d’una manera extrema que arriba al ridícul, un caràcter britànic esterotipat i, per tant, esbiaixat, basat en la rigidesa, que arriba a ser efectiva. L’inspector Fix, que segueix el rendista durant tot el viatge en creure que era l’autor d’un robatori al Banc d’Anglaterra, explicita la idea que la ‘mala fe’ no pot superar, malgrat tot, la ‘bondat’, la utopia (un món idealitzat) encara que sigui a base de diners i cops de sort.

 

Joaquim Bohigas i Mollera

Comparteix aquesta entrada

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *