El dualisme a «L’últim estiu de Klingsor»

El tema essencial sobre el qual Hermann Hesse (Calw, Alemanya, 1877–Montagnola, Suïssa, 1962) edifica L’últim estiu de Klingsor és l’adaptació vital davant dos mons aparentment oposats: una existència fora de tot lligam (exceptuant, en el cas del text, a l’art) immersa en un model burgès, que imposa normes. La trama és simple i qualificable de previsible. Però això no significa que deixi indiferent. Tal com expressa el títol, el volum és la descripció de les darreres setmanes de la vida del pintor Klingsor, malalt, bevedor per oblidar el dolor i la melancolia, veient pròxima la mort, però que no vol deixar-se portar per la decadència mental i física. L’autor ho explica amb una prosa qualificable com de colors, amb grapa, de ràpida lectura. A la manera d’una planta que destaca per l’efervescència de la forma. Crida l’atenció entre la resta. El títol és, no cal oblidar-ho, una crítica als valors de la burgesia, les contradiccions de la qual l’autor es va oposar al llarg de la seva vida. L’últim estiu de Klingsor és un compilatori a favor de l’esperit, lluny de condicionants culturals i religiosos (ell mateix va abandonar els estudis de Teologia que estava cursant) en què la societat, i ara més que mai, sol estar sotmesa. Llegeixo L’últim estiu de Klingsor (1920) en una edició publicada el juliol de 2005 per Edicions 62 dins la col.lecció Les millors obres de la literatura universal (segle XX). La traducció és a càrrec d’Anna Soler Horta.

Hermann_Hesse_1927_Photo_Gret_Widmann

Hermann Hesse
Gret Widmann
http://ca.wikipedia.org/wiki/Hermann_Hesse

El motiu del meu interès per Hermann Hesse és per ser un dels escriptors més importants de la literatura alemanya i, a més, defensar un cos ideològic al llarg de la seva trajectòria. Nacionalitzat després suís, va ser guardonat amb el Nobel de literatura el 1946. A L’últim estiu de Klingsor, una novel.la curta i excitada des de la primera pàgina, l’autor, considerat com a un escriptor de culte, explica els darrers de vida d’un pintor, amb una vida que s’aproxima a la llegenda, en què es barreja la passió vital (el vi, els amics…) i l’expressiva que l’art li proporciona. És, certament, un text amb gran força narrativa, de cant a la vida i la immersió que fa l’artista en la creació de la seva obra, de donar molt de valor a allò més proper, que transmet ardor, en un moment que el pintor sap que morirà en temps breu. La personalitat del protagonista, que de ben segur recull la manera de ser de l’autor, cal contextualitzar-la en un període especialment rellevant per a Europa: la finalització de la Primera Guerra Mundial (1914-18), amb una societat mediocre i amb crisi de valors, que contrasta amb la magnificiència del paisatge en què està immers aquell estiu, el darrer de la seva vida. En el text, Hesse posa dolç, en tot el relat, a un aspecte vital (la proximitat de la mort) que es podria dibuixar d’una forma molt més dramàtica. És possible que la visió burgesa que, intrínsicament, encara que ho rebutgi, forma part de la personalitat del pintor, permeti presentar un protagonista encegat per l’art i el seu entorn que l’acompanya durant l’estiu però que, alhora, es va degradant progressivament sense poder-ho aturar. De fet, la trama de la novel.la és una contínua degradació de la vida del protagonista. Una posició d’agafar-se a l’existència que porta al pintor a exprimir cada dia com si siguès el darrer. Tot viscut amb molta intensitat. Com un defensa del Carpe Diem, a no deixar passar el temps. El territori i l’estació climàtica en què es desenvolupa la novel.la són actors secundaris, tot i que imprescindibles pel significat.

En aquest sentit, el següent paràgraf, extret de la Nota preliminar, és carregat de significació: “Allí van sorgir els seus darrers quadres, paràfrasis lliures de les formes del món visible, pintures extranyes, lluminoses però reposades, com de somni, amb arbres torts i cases d’aparença vegetal, que els entesos prefereixen a les de la seva època ‘clàssica'”. Una terratrèmol d’emocions.

L’autor, en les seves obres, fa servir el dualisme per construir l’esquelet del contingut. La contraposició de l’individualisme i la comunitat; els guanyadors i els perdedors; la burgesia i la pobresa; o la tranquil.litat i l’aventura són exemples d’idees inicialment contradictòries, molt a la manera d’autors com ara Nietzsche o Dostoievski, els quals van influir en la personalitat d’Hesse. D’aquesta manera, l’autor, copsant com és l’home modern, presenta personatges sovint esquizofrènics; almenys contradictoris i extremistes. Són persones com desencantades, introspectives, tot i que, alhora, amb actituds i conductes, a remarcar, ètiques. I aquí recau una de les diferències amb autors que defensen plantejaments vitals semblants.

La lectura de L’últim estiu de Klingsor sol portar, en el pensament del lector, a recuperar la personalitat del pintor holandès Vincent van Gogh. Entre d’altres qüestions semblants amb el protagonista de la novel.la, va desenvolupar una pintura molt arrelada al territori i va patir una malaltia mental, que el va conduir cap a la mort. Hermann Hesse no obvia, a través de la veu del pintor protagonista un cert pessimisme obsessiu. És explícita, en el conjunt de la trama, una defensa de la recerca espiritual, una constant en l’0bra de l’autor a partir, sobretot, del viatge que va realitzar a la Índia el 1911. Una experiència que significa el punt d’inici de l’adhesió al misticisme oriental. La filosofia budista influenciarà aquest autor al llarg de la seva vida.  Què buscava a Orient? Aquells aspectes positius a fi d’aplicar-los a la societat europea. En aquest sentit, el misticisme ajuda a l’autor a enfrontar-se a la dualitat que implica la vida burgesa. Segons l’autor, la persona viu la seva existència des d’un punt de vista tràgic i amb destí incert.

Una edició de Siddhartha, un text original de 1922 i icona de la producció literària d’Hesse, publicada el 2006 per Random House Mondadori mostra, a la contraportada, en castellà, la cita que segueix: “La verdadera profesión del hombre es encontrar el camino hacia si mismo”. Funciona com a un motiu de vida.

Hermann Hesse va escriure aquesta obra l’estiu de 1919 a Montagnola. És força evident, i així el mateix text ho defensa, un paral.lelisme entre la vida del pintor i la de l’escriptor. D’entre altres aspectes, l’autor va trencar amb la seva família, molt religiosa (fill d’un pastor protestant i nebot d’un missionar a la Índia), i va tenir una vida qualificable de complicada. A El llop estepari, publicada el 1927, el protagonista, que recorda l’autor, és un esquerp home de 50 anys que també topa amb els valors burgesos. La publicació de L’últim estiu de Klingsor va catapultar Hesse a ser referència en la literatura alemanya.

 

Joaquim Bohigas i Mollera

 

Comparteix aquesta entrada

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *