«Crim i Càstig», descabdellant Dostoievski (i II)

En començar a llegir el text, vaig copsar, amb celeritat, que  no estava davant una novel.la qualsevol. Segurament, la trama més complexa que he llegit fins ara. Quina és la clau que ens fa comprendre la sacsejada que, en molts casos, reben els lectors de Crim i Càstig? El segon volum, que abarca les parts quarta, cinquena i sisena, i l’epíleg, és on el text agafa amb major força la seva vessant psicològica. L’autor, Fiódor Dostoievski, usa les tres primeres parts, que ocupen el primer volum, per a plantejar i escenificar el fet que marca tota la resta de la història (bàsicament, l’assassinat de l’anciana i el primer intent de justificar, racionalment, tal conducta a priori menyspreable), i l’explicitació de les relacions creades entre els personatges. Una realitat molt poc dolça, crua, no només per l’atmosfera que atia, sinó també pel frec a frec entre els personatges. Destaco, entre les quals, l’estira i arronsa entre Rodión Románovich Raskólnikov i la seva família, entre el voler i el poder. La tercera part de la novel.la és, sobretot, el moment de la declaració del protagonista davant el jutge d’instrucció, considerada com un dels moments rellevants de la història a causa dels diàlegs establerts entre ambdós, esculpits de manera sublima. Si bé fins aquest punt, Raskólnikov mantè una actitud d’excessiva seguretat en si mateix, hi ha un significatiu canvi a partir de la quarta part, amb una tendència a la reflexió, que acaba trencant aquella superioritat en què es mostrava en la primera. Aquest canvi és, des del meu punt de vista, allò que defineix el contingut del text, més enllà de les qüestions estilístiques.

La variable psicològica és justificada perquè Dostoievski té la constant d’explicitar els estats d’anim (llegeixi’s conflictes psicològics) dels personatges, que es desenvolupen en un espai territorial i temporal gairebé determinista. No obstant, no només expressa emocions, sinó també en justifica, o té la voluntat de fer-ho, el perquè i, a més, albira possibles conseqüències en el binomi pensament-conducta. Si hem de fer un resum essencialíssim de la novel.la, Crim i Càstig és la confessió d’un assasí, que arriba a justificar aquesta acció (un delicte suprem) en considerar que està fent una aportació de millora de la societat. De fet, bona part de la trama és una lluita constant entre el principi de realitat i el deliri de sentir-se una persona que vol aportar quelcom per a una millora social a partir de l’experiència personal, per acabar acceptant la culpa. En la quarta part, el jutge d’instrucció torna a intentar, també sense sort, la confessió de Raskólnikov, cosa que no aconseguirà fins a la sisena en arrepentir-se. És a dir, la consciència ha guanyat el pols continuat a una pretesa superioritat moral i a les interferències de personatges que coneixen, o intueixen, la culpabilitat del protagonista. La condemna, que té el sentit de redempció, d’alliberar-se del pecat, del sofriment, és de 8 anys de treballs forçats a Sibèria. Dostoievski també va ser-hi castigat en ser considerat conspirador contra el Nicolau I de Rússia.

Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski
Desconegut
http://es.wikipedia.org/wiki/Fi%C3%B3dor_Dostoyevski

Crim i Càstig és una novel.la de lluita entre el bé i el mal des d’un punt de vista cristià? Juan López-Morillas recorda, en la introducció d’una edició publicada per Alianza Editorial el 1985, que el títol original és Prestuplenie i nakazanie, que significa transgressió i expiació.

 Aquesta narració és, certament, un text complex, que no deixa indiferent. en què no és estrany que lectors abandonin. És una novel.la que demana esforç, si es vol seguir i comprendre. Deixant de banda la història i com, segurament, una de les dificultats és la quantitat de noms i cognoms que hi apareixen. En aquest cas, és recomenable, més que en altres ocasions, que qui llegeix vagi prenent nota de la trama, sobretot, dels personatges i dels relacions que s’hi estableixen. Segurament, seria compartida la idea que, si es vol entendre bé, Crim i Càstig necessita una, almenys, segona lectura, que permeti aprofundir. En aquest context, el coneixement de la situació sociopolítica de la Rússia en què la novel.la està emmarcada (el despotisme dels zars i la misèria de bona part de la població) i el pensament de Dostoievski esdevè essencial per aprehendre tot allò que el text ens vol dir més enllà de la simple narració, interpretable com a més o menys original.

 

Joaquim Bohigas i Mollera

Comparteix aquesta entrada

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *