Unes contradiccions en blanc i negre

La insostenible lleugeresa de l’ésser, amb autoria de Milan Kundera (Brno, Txecoslovàquia, 1929), és un text amarg que es llegeix en blanc-i-negre, i sota una boira que desfigura els personatges. El llibre narra com dues parelles (Tomàs i Teresa, i Franz i Sabina), afronten, no sense dificultats, la convivència, en què la vessant psicològica és molt important. És un llibre farcit de topades i enveges, de desig de possessió i recerca de la llibertat. La insostenible lleugeresa de l’ésser és un excel·lent exemple del que ha perseguit l’autor en la seva trajectòria literària: donar un mirall a la societat a fi que s’observi  totes les virtuts i contradiccions, i no sempre agradables. Focalitzar l’atenció en aquells interrogants que la gent sempre s’ha plantejat però, en aquesta ocasió, des d’una perspectiva que tendeix a la ironia més àcida, que sembla una distracció malgrat incidir en una qüestió molt profunda. És necessari que la lectura de la narració es realitzi tenint en compte la primavera de Praga (gener-agost de 1968). La insostenible lleugeresa de l’ésser ha estat el gran èxit editorial de Kundera. Llegeixo aquest text en una edició de Destino publicada el 1986 dins la col·lecció L’Àncora (segona edició) trobada a la biblioteca Salvador Allende de Girona. La traducció és de Monika Zgustova.

Llegeixi l’article sencer

El raïm de la Gran Depressió

Las uvas de la ira explica l’odissea de la família Joad, com a exemple de persones gairebé modèliques arruïnades per la Gran Depressió en els anys 30 del segle passat, que, no sense dificultats però, alhora, amb el desig d’una terra promesa, emigren d’Oklahoma a Califòrnia a la recerca de treball en les grans explotacions agrícoles. Tres generacions formen un pelegrinatge innocent a unes millors condicions de vida. L’autoria d’aquest text és John Ernest Steinbeck (Salinas, California, 1902-Nova York, 1968), que va guanyar el premi Nobel de Literatura el 1962. La història, un cas de realitat ficcionada, és, essencialment, una defensa de la classe treballadora nord-americana -l’autor havia treballat com a recol·lector de fruita-, que va patir les conseqüències de la Gran Depressió. Llegeixo la narració, publicada per primera vegada el 1939, en una edició publicada per Cátedra el 1977 dins la col·lecció Letras Universales. El volum, que forma part de la Biblioteca Pública Carles  Rahola de Girona, té una edició a càrrec de Juan José Coy. María Coy és la responsable de la traducció, “la primera completa i literal en castellà”, tal com s’explica a la contraportada. Las uvas de la ira, el text més conegut de Steinbeck, va guanyar el premi Pulitzer de 1940.

Llegeixi l’article sencer

La privacitat del Coronel Chabert

Què succeeix quan un cèlebre militar donat per mort torna a París per explicar la veritat del seu cas i recuperar els seus drets, dins el cos militar i també en la privacitat de l’àmbit familiar? Una història breu en pàgines, menys d’un centenar, però densíssima per explicar la nova societat sorgida arran de la Revolució Francesa (1789). Honoré de Balzac (Tours, 20 de maig de 1799 – París, 18 d’agost de 1850) m’ha arribat a través d’una exposició temporal de novel·la breu a la Biblioteca Salvador Allende Girona. Llegeixo El Coronel Chabert, en una edició en català publicada per L’Avenç el 2012 dins la col·lecció Literatures. En aquesta ocasió, el text està traduït del francès per l’historiador Josep Maria Muñoz Llobet. El text original està datat el 1832 i és un exemple de com el realisme és una bona font per tramar bones narracions que tenen la capacitat d’interpel·lar un lector que s’aproxima a uns personatges, i les seves circumstàncies.

Llegeixi l’article sencer

Autoretrat de Wilde a Dorian Gray

El retrat de Dorian Gray és un excel·lent exemple de com la conducta humana, lligada a una determinada classe social, esdevé la protagonista principal d’una narració. La lectura m’ha permès descobrir Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde  (Dublín, 1854 – París, 1900), un prolífic autor, molt popular, amb una personalitat provocadora a l’època en què va viure, que, tanmateix, no es va prodigar en novel·la. El retrat de Dorian Graypublicada inicialment com a conte i posteriorment retocat, és l’únic text en aquest gènere del citat escriptor. La història que explica aboca a desenvolupar un grapat de reflexions: Dorian Gray és un jove agraciat físicament que no vol envellir i, per aquest motiu, pacta amb el diable conservar l’aparença, alhora que qui envelleix és un quadre, realitzat pel pintor Basil Hallward. Tota l’obra és embolcallada per una atmosfera homosexual, sobretot, en la relació que el protagonista principal estableix amb Lord Henry Wotton, un noble que, en l’obra, presenta una actitud clarament hedonista. Wilde, que era gai, tot i que es va casar i va tenir dos fills (Cyril i Vyvyan), va ser perseguit per l’orientació sexual després d’una denúncia del pare del seu amant, Lord Alfred Douglas. Després de tres judicis, va ser condemnat i va ingressar a la presó. Llegeixo aquest text en una edició de les editorials Proa i Folio publicada el 1999. El volum és una traducció de l’escriptor i polític Rafael Tasis i Marca.

Llegeixi l’article sencer

De poder i moral, amb Mario Puzo

La contraportada d’El Padrino, amb autoria de Mario Puzo (Nova York, 1920-1999), expressa, literalment, en referència a Vito Corleone, el protagonista, que el llibre és “la història de la seva vida al marge de la llei, de les seves actuacions com a màxim dirigent de la Màfia”, cosa que també implica “una part de la història de la societat nord-americana: el món del crim organitzat, les seves lluites internes, les seves influències en l’economia i la política del país”. L’atracció per a aquest tipus d’organitzacions és, segurament, un dels motius de la popularitat d’aquesta novel·la, gust que continua vigent a prop dels 50 anys de la seva publicació. L’autor, d’origen italià, reflecteix unes societats complexes, que van més enllà de la simple funció criminal, amb unes relacions de poder molt clares i una manera de fer que supera la simple anècdota més o menys curiosa. Viuen al marge de les regles que regulen la societat. Llegeixo El Padrino en un volum publicat per RBA Editores el 1993 a partir d’un original de Grijalbo, datat el 1969, i amb traducció de Ángel Arnau. El nom original de l’obra és The Godfather. El crític literari Lluís-Anton Baulenas defensa, en el pròleg d’El Padrí (Edicions 62, 2001), que la citada obra és “un best seller de cap a peus que, a més a més, va generar una de les pel·lícules més vistes i més premiades de la història del cinema en totes les especialitats”.

Llegeixi l’article sencer

D’ofici espia, segons le Carré

L’interès que m’ha portat a llegir La casa Rusia no està basat per algun títol en concret de l’extensa producció bibliogràfica John le Carré (Poole, Regne Unit, 1931) sinó per la ‘marca’ que transmet. Però l’impuls definitiu va ser la troballa d’un volum de l’abans citada obra en un munt de llibres a 1 euro que, ara fa poques setmanes, la Llibreria Tècnica de Sabadell, al carrer de les Tres Creus. Ja no vaig tenir cap més excusa per a descobrir un autor que, fins aquell moment, no coneixia de referència. També m’ha cridat molt l’atenció que en dues de les biblioteques que he freqüentat els darrers mesos (la Vapor Badia de Sabadell i la Salvador Allende de Girona) tenen un nombrós fons de l’escriptor.  Le Carré, especialitzat en novel·les d’espionatge, està considerat un dels autors contemporanis més rellevants en parla anglesa. I La casa Rusia, publicada el 1989, no sol decebre. L’argument, amb un final més que previsible, explica l’electritzant relació que mantenen Katya Orlova, una editora de llibres russa, i Bartholomew Barley Scott Blair, que exerceix com a editor de llibres d’autors russos, després que la primera li enviés el manuscrit d’un llibre d’un científic amb un contingut molt sensible. Els serveis secrets britànics intercepten el document i Barley  és convidat a involucrar-se en el cas i passar informació sobre l’autenticitat. Llegeixo La casa Rusia en una edició publicada per RBA Editores el 1993 formant part d’una col·lecció titulada ‘Grandes éxitos’. La traducció és de Adolfo Martín.

Llegeixi l’article sencer

Carlota, amor impossible de «Werther»

Si hagués de fer una llista de llibres que m’han marcat, no hi ha dubte que un d’ells és Los sufrimientos del joven Werther (Die Leiden des jungen Werthers és el títol original i publicat, per primera vegada, el 1774), l’autoria del qual és de l’alemany Johann Wolfgang von Goethe (Frankfurt del Main, 174-Weimar, 1832). Vaig llegir aquesta obra per primera vegada en el Curs d’Orientació Universitària (COU) i, a més de conèixer els patiments del jove protagonista, em va interessar molt el context de recepció d’un text considerat com a una aproximació biogràfica de Goethe. Los sufrimientos del joven Werther és una novel.la, de tipus epistolar breu en què no passa res, exceptuant la història d’un jove enamorat que acaba tràgicament, que explica els pensaments, i poques accions, en forma de dietari. Rellegeixo Los sufrimientos del joven Werther, l’obra que va consagrar aquest autor i que s’ha de considerar com un best-seller de l’època, en una edició publicada per Planeta el 1992. És una traducció de José María Valverde, catedràtic de la Universitat de Barcelona, i inclou una introducció de Feliciano Pérez Varas, catedràtic de la Universitat de Salamanca. Valverde també hi aporta unes notes. El llibre va tenir molta influència social i és considerat com el paradigma de la novel.la romàntica, amb una predominança de l’esperit i amb un protagonista situat per sobre la realitat.

Llegeixi l’article sencer

Qui sóc en el París de Patrick Modiano?

Desconeixia el París de Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, França, 1945) fins que van atorgar-li el Premi Nobel de Literatura 2014. La contraportada d’En el cafè de la joventut perduda (Proa, 2008) deixa clar que el citat és “el gran novel.lista de París de la segona meitat del segle XX”. En aquest sentit, l’edició d’Anagrama de Trilogía de la Ocupación (2012) defensa, parlant de La ronda nocturna (1967), que Modiano té una “prosa hipnòtica i creadora d’inquietants atmosferes”.  Vaig conèixer l’autor amb L’herba de les nits (2012), amb un préstec a la Biblioteca Antònia Adroher de Girona. La narració em va agradar i, dies després de finalitzar la lectura, vaig agafar, també en préstec, Barri perdut (1984) a la Biblioteca Iu Bohigas de Salt. El plantejament inicial de Carrer de les botigues fosques és encertat: Guy Roland és un detectiu que vol investigar sobre la seva vida perquè no sap qui realment és. En quina espiral entra una persona que vol descobrir la seva pròpia identitat? Com es (re)connecta el continu passat-present-futur? Llegeixo Carrer de les botigues fosques en una edició publicada per Proa el 2009 i amb traducció de Joan Casas.

Llegeixi l’article sencer

El dualisme a «L’últim estiu de Klingsor»

El tema essencial sobre el qual Hermann Hesse (Calw, Alemanya, 1877–Montagnola, Suïssa, 1962) edifica L’últim estiu de Klingsor és l’adaptació vital davant dos mons aparentment oposats: una existència fora de tot lligam (exceptuant, en el cas del text, a l’art) immersa en un model burgès, que imposa normes. La trama és simple i qualificable de previsible. Però això no significa que deixi indiferent. Tal com expressa el títol, el volum és la descripció de les darreres setmanes de la vida del pintor Klingsor, malalt, bevedor per oblidar el dolor i la melancolia, veient pròxima la mort, però que no vol deixar-se portar per la decadència mental i física. L’autor ho explica amb una prosa qualificable com de colors, amb grapa, de ràpida lectura. A la manera d’una planta que destaca per l’efervescència de la forma. Crida l’atenció entre la resta. El títol és, no cal oblidar-ho, una crítica als valors de la burgesia, les contradiccions de la qual l’autor es va oposar al llarg de la seva vida. L’últim estiu de Klingsor és un compilatori a favor de l’esperit, lluny de condicionants culturals i religiosos (ell mateix va abandonar els estudis de Teologia que estava cursant) en què la societat, i ara més que mai, sol estar sotmesa. Llegeixo L’últim estiu de Klingsor (1920) en una edició publicada el juliol de 2005 per Edicions 62 dins la col.lecció Les millors obres de la literatura universal (segle XX). La traducció és a càrrec d’Anna Soler Horta.

Llegeixi l’article sencer

Amb ulls de «La senyora Dalloway»

La senyora Dalloway és un exemple de títol clàssic de la literatura universal que, a més d’expressar una trama més o menys atractiva pel lector, és interessant perquè permet copsar, amb tots els matisos a tenir en compte, una situació política, econòmica i social d’una època i lloc determinat. L’autoria d’aquesta novel.la, publicada el 1925, és Virginia Woolf -Virginia Stephen- (Londres, 1882-Lewes, Sussex, Anglaterra, 1941), que, juntament amb James Joyce, un dels noms imprescindibles per a conéixer la literatura anglesa del segle XX. La senyora Dalloway és una novel.la sense acció ni intriga destacada (resumint, els records que assalten durant les hores prèvies a la celebració d’una festa de l’alta societat anglesa), però és capaç de tensionar el contingut a través de la intimitat de la protagonista, que viu en un temps i espai (físic i mental) molt concret que condiciona, malgrat tot, la seva existència vital. Llegeixo La senyora Dalloway en una quarta edició publicada per Lumen publicada el 2003. El volum, amb traducció d’Andrés Bosch, té un pròleg de l’escriptor Mario Vargas Llosa amb un títol que resumeix bé el contingut de l’obra: La vida intensa y suntuosa de lo banal. La història de Clarissa és, segurament, l’obra més popular d’una autora que, juntament amb el seu espòs, Leonard, va fundar l’editorial Hogarth Press el 1917.

Llegeixi l’article sencer

Next Posts