Autoretrat de Wilde a Dorian Gray

El retrat de Dorian Gray és un excel·lent exemple de com la conducta humana, lligada a una determinada classe social, esdevé la protagonista principal d’una narració. La lectura m’ha permès descobrir Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde  (Dublín, 1854 – París, 1900), un prolífic autor, molt popular, amb una personalitat provocadora a l’època en què va viure, que, tanmateix, no es va prodigar en novel·la. El retrat de Dorian Graypublicada inicialment com a conte i posteriorment retocat, és l’únic text en aquest gènere del citat escriptor. La història que explica aboca a desenvolupar un grapat de reflexions: Dorian Gray és un jove agraciat físicament que no vol envellir i, per aquest motiu, pacta amb el diable conservar l’aparença, alhora que qui envelleix és un quadre, realitzat pel pintor Basil Hallward. Tota l’obra és embolcallada per una atmosfera homosexual, sobretot, en la relació que el protagonista principal estableix amb Lord Henry Wotton, un noble que, en l’obra, presenta una actitud clarament hedonista. Wilde, que era gai, tot i que es va casar i va tenir dos fills (Cyril i Vyvyan), va ser perseguit per l’orientació sexual després d’una denúncia del pare del seu amant, Lord Alfred Douglas. Després de tres judicis, va ser condemnat i va ingressar a la presó. Llegeixo aquest text en una edició de les editorials Proa i Folio publicada el 1999. El volum és una traducció de l’escriptor i polític Rafael Tasis i Marca.

L’envelliment com a una tragèdia personal és un resum molt breu del contingut de la novel·la, que Wilde divideix en 20 capítols curts autònoms entre si. El protagonista és un jove presentat com a molt bell que és retratat per un pintor que té el repte de reproduir, sobre tela, la identitat del model. Amb por que el pas del temps faci malbé el seu atractiu, Doran Gray pacta que qui envelleixi sigui, precisament, el retrat, i no ell, desafiant l’evolució natural. És a dir, assumeix una vida que és falsejada, cosa que li provoca una gran tensió. El retrat de Dorian Gray té la capacitat de mantenir la tensió en la narració durant tota l’obra i és fàcil que el lector s’identifiqui sobre qui recau la trama principal. Deixant de banda els papers de Dorian Gray, Basil Hallward i  Lord Henry Wotton, la novel·la inclou dos personatges, tots ells significatius per entendre l’obra com a una totalitat. Sibyl Vane, la xicota de Dorian, cosa que justificaria que aquest no és homosexual; i James Van, mariner i germà de Sibyl, que pren protagonisme a partir que torna a Londres per venjar la seva mort d’aquella. A mesura que la narració avança, Lord Henry Wotton, explicitat com a una persona superficial, que es mou pel principi de plaer, va assumint més visualització en detriment del pintor. En aquest sentit, el lector té la sensació que Dorian Gray evoluciona del sentit comú a una posició més folla de l’existència vital. No obstant això, malgrat uns perfils que poden ser interpretats de durs, els personatges assumeixen conductes de gran feblesa davant fets vitals, fet que provoca que, en conjunt, el volum quedi impregnat de dramatisme, i no pas, per exemple, de comicitat. Una de les característiques que més destaca de la narració són els diàlegs, molt ben construïts, a través dels quals el lector abstreu, fàcilment, estats d’ànims dels protagonistes.

L’escriptor Salvador Clotas és del parer, en la introducció d’Intenciones (Taurus, 2000), que El retrat de Dorian Gray és, precisament, un autoretrat d’Oscar Wilde. “El retrat va ser a més de la seva obra més sincera, a on va deixar un retrat de la seva sensibilitat i del seu esperit en el moment que representava el producte més interessant de la cultura…anglesa. El retrat de Dorian Gray és la verdadera confessió d’Oscar Wilde.

Oscar Wilde
Napoleon Sarony/Metropolitan Museum of Art
https://ca.wikipedia.org/wiki/Oscar_Wilde

El retrat de Dorian Gray també permet que el lector viatgi, a través de la paraula escrita, al Londres de finals del segle XIX, amb localitzacions com ara Westminster (districte en què estan situats diversos monuments històrics i turístics). Els espais escollits són un bon aliat per a presentar una societat frívola, que es mou per l’aparença.

Oscar Wilde va ser un autor que va nedar en la polèmica -per exemple, El retrat de Dorian Gray va ser titllat d’immoral- a causa de conjugar un domini del llenguatge escrit i tractar temàtiques que van sacsejar la rígida societat victoriana perquè les implicava directament. Un tractament, sense manies, del fet de no tenir moral va caure com un terrabastall en els exquisits cercles de la classe alta londinenca. Això ho raona bé la contraportada de l’edició traduïda per Jordi Larios i publicada per Quaderns Crema el 1998: “És, en efecte, un llibre extraordinàriament ben escrit, en el qual la història d’una ànima turmentada per la recerca de la joventut eterna i el plaer sense fi renova la llegenda fàustica i, alhora, ens mostra un retrat fidedigne i punyent de l’època victoriana”.

En aquest sentit, Jordi Larios explica, al pròleg de De profundis (Quaderns Crema, 1996), citant una biografia de Richard Ellmann, que, al Trinity College (a Dublín), Oscar Wilde va començar a mostrar una simpatia pels pre-rafaelites, un gust per anar vestit com un dandi, una “inclinació” per l’hel·lenisme, una postura ambigua envers la sexualitat i “el menyspreu per la moralitat convencional”. Larios argumenta que El retrat de Dorian Gray “va provocar un gran escàndol, cosa que potser no va desagradar del tot a Wilde, ja que, tal com diu Lord Henry Wotton, un dels personatges de la novel·la, «només hi ha una cosa pitjor que el fet que es parli d’un, i és que no se’n parli». Segons Richard Ellmann, aquesta novel·la va ser dels primers intents d’introduir l’homosexualitat en la literatura anglesa.

És rellevant tenir en compte que Wilde defensava les idees del moviment «Art per l’art», que argumentava que l’expressió artística havia de superar qualsevol propòsit pedagògic o moral, buscant només una impressió estètica. És a dir, l’art havia de rebutjar una funcionalitat a benefici de determinats posicionaments ideològics i aprofundir en el concepte de bellesa. Indirectament, l’escriptor deixava clar que l’art no servia per a res, exceptuant el gaudi. L’escriptor ho deixa clar en el prefaci d’El retrat de Dorian Gray“No existeix un llibre que sigui moral o immoral. Els llibres, o estan ben escrits o mal escrits. I això és tot” (…) “Cap artista no té simpaties ètiques. Una simpatia ètica en una artista és un amanerament imperdonable d’estil” (…) “Tot l’art és completament inútil”.

Aquesta excel·lent novel·la no ha d’eclipsar la resta de la trajectòria literària de Wilde, que destaca com a dramaturg i contista. En el primer cas, d’entre altres títols, destaquen El ventall de Lady Windermere (Lady Windermere’s Fan, 1892) La importància de ser franc The Importance of Being Earnest, 1895). I, en el segon, El Príncep Feliç i altres contes (The Happy Prince and Other Tales, 1988). No obstant això, la publicació d’El retrat de Dorian Gray coincideix en el fet que l’escriptor es consolida com a un dels noms rellevants de la literatura anglesa.

En referència a la seva popularitat, Jordi Larios, també al al pròleg de De profundis, que aquest escriptor potenciava, a fi d’aconseguir-ho, “una conversa intel·ligent i divertida, l’extravagància en la manera de vestir, l’amistat amb belles famoses i una intensa vida social que el portava a les festes de moda i a les estrenes teatrals”. Salvador Clotas, tanmateix, escriu que “de tots els escriptors que van gaudir d’una vida més o menys novel·lesca, cap tan desafortunat com Oscar Wilde. No sols perquè la seva novel·la va acabar malament, cosa que és una consideració relativa i potser òbvia, sinó perquè les seves peripècies biogràfiques han alimentat una aclaparadora quantitat de literatura del pitjor gust”.

 

Joaquim Bohigas i Mollera

FITXA TÈCNICA.-

TÍTOL: El retrat de Dorian Gray

TÍTOL ORIGINAL: The picture of Dorian Gray

AUTOR: Oscar Wilde

EDITORIAL: Proa i Folio// COL·LECCIÓ: Grans obres de la literatura universal

ANY D’EDICIÓ: 1999

NÚMERO DE PÀGINES: 273

ALTRES: Edició original de Lippincott’s Montly Magazine (1890)

ISBN: 84-8256-896-5

 

 

 

 

Comparteix aquesta entrada

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *