«Crim i Càstig», espiral Dostoievski (I)

Tinc la impressió que una novel.la sense una sòlida base psicològica no pot arribar a funcionar. És una de les conclusions de la lectura del primer volum de Crim i Càstig (1866), segurament, dels textos més populars de Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821-Sant Petersburg, 1881), un dels escriptors més importants de la literatura russa. Igual que passa en altres formes de la comunicació de massa, allò que atrau és qui coneix la conducta de les persones, individualment i quan està en col.lectivitat. Crim i Càstig és un excel.lent exemple de la novel.la realista, en què és molt important que l’escriptor no dibuixi una imatge idealitzada de la societat. Tot i això, des del meu punt de vista, crec que no podem anomenar Dostoievski com a cronista social. Sí que és un quadre d’allò que, en el seu moment, existia i que, amb la paraula escrita, l’autor de la novel.la vol, almenys, fer remoure consciències. El llibre és un text de misèria i relacions humanes, amb dos nivells d’interpretació. Per una banda, una fotografia de la realitat sociopolítica de la Rússia imperial; i, per l’altra, un reguitzell d’imatges secundàries, com ara la pobresa i la religió. Tot això al voltant de la mort d’una vella, i les posteriors confessió i arrepentiment explicat des del punt de vista del protagonista. Després, vindrà la condemna, tal com indica el títol de la novel.la. Llegeixo la primera part de Crim i Càstig en català, en una edició conjunta Folio i Proa publicada el 1999. La traducció és d’Andreu Nin.

Acabada la primera part, la impressió que m’emporto és que, tot i no ser-ho, Crim i Càstig, que, en conjunt, té 6 parts i un epíleg, apareix, en una primera impressió falsa, com a una novel.la policíaca; bàsicament, per la intensitat. Però amb la diferència que, amb celeritat, ja se sap qui és l’autor de les morts i que, segurament, la investigació policial resta en un segon pla a favor de l’evolució psicològica del protagonista. El tema principal de la novel.la és l’espiral d’un personatge cap el camí de la follia. Dostoievski té la característica, compartida amb els escriptors que trascendeixen el seu temps, de presentar narracions complexes, denses, amb cos i volum. Segurament, i fins aquest moment, aquest text és la narració amb més densitat que he llegit. Farcida de simbolismes, relacions, amb nombroses opcions per a disseccionar-la. Tot pot arribar a tenir un significat.  Des del meu punt de vista, això, certament, un intangible, és el que el fa diferenciar d’un text podríem dir que més vulgar. No obstant, la trama, en aquest primer volum, no presenta cap particularitat que la fagi destacar. En poques paraules, és el camí cap a la confessió, fruit de greus remordiments i un examen crític, que va construint Rodión Románovich Raskólnikov, el suposat heroi, després d’haver assassinat, de manera planificada, a una anciana usurera (lletja, vella…), i la seva germana. Una víctima a la qual s’havia adreçat buscant, precisament, diners. En aquest sentit, la mort arriba sota un base teòrica (el protagonista assassina seguint les seves idees, per tant, ho justifica), que desfila cap a la pràctica i que no té un objectiu merament econòmic: els diners que s’emporta són escassos. Ho justifica sota la premissa que l’anciana no ha d’amagar els diners, sinó destinar-los a causes més justes. El protagonista executa el crim en un moment que se sent fort mentalment. Un delicte és justificable per ideologia? Raskólnikov, que ha d’abandonar la universitat per problemes econòmics, ho fa després de saber que la seva germana Dúnia té la intenció de casar-se amb un advocat. Interpreta que, casant-se, aquesta se sacrifica per ell i la seva mare. Els diners és una variable present al llarg de la primera part. I amb una intepretació negativa en considerar que són l’ham de conductes immorals.

Dostoevskij_1876

Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski
Desconegut – Album Dosoïevski (Gallimard)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fi%C3%B3dor_Dostoievski

El camí cap a la confessió es va desenvolupant, al seu temps, a redós de Sònia, una jove (18 anys) també necessitada econòmicament (exerceix de prostituta per ajudar a la seva família) però que, a diferència de Raskólnikov, expressa una conducta més passiva, de resignació vital, influenciada per ser creient cristiana. El lector pot inferir, en aquest context, uns punts de coincidència en com Dostoievski planteja els personatges de Sònia i Dúnia. Ambdues són pobres i se sotmeten a la directriu econòmica per ajudar a les respectives famílies. Sònia exercint de prostituta; i Dúnia, casant-se amb un personatge egocèntric que només té en compte els seus interessos. També per la pressió policial que vol resoldre el cas, Raskólnikov assumeix que, malgrat la bona intenció (des del seu punt de vista), ha matat inútilment. La confessió també es pot entendre com una manera de foragitar l’ansietat que ha anat acumulant, i que ell mateix s’ha provocat. És clau, per entendre com la narració va caminant, que Raskólnikov està assumint una protesta individual envers una societat conflictiva que no deixa marge. Crim i Càstig és una suma de personatges amb molta identitat (clarament diferenciats); destaquen pel perfil psicològic i es justifiquen a través del pensament i/o la conducta. A tall d’exemple, la lectura, almenys de la primera part de la novel.la, denota que una persona amb fe és, moralment, més bona. Hi ha una explícita relació entre pobresa material i riquesa espiritual, i viceversa. En aquest sentit, la lectura d’aquesta novel.la de Dostoievski em porta a preguntar-me fins a quin punt la conducta de les persones depèn de l’ambient on hom viu. Quina responsabilitat té la societat davant una persona qualificable de dolenta? Dostoievski serveix, en altres novel.les, personatges amb característiques, sobretot, psicològiques, molt semblants.

L’autor expressa, durant tota la història, una més que evident proximitat amb els exclosos socials. La majoria de diàlegs del text, treballadíssims, transmeten més informació del que és en aparença. Raskólnikov neix en una família molt humil; l’habitació on dorm és gairebé inhabitable. Això transmet una sensació, juntament amb altres característiques i confirmada al llarg del text, que Raskólnikov és una persona que viu aïllada socialment. En aquest sentit, la trama expressa una relació entre els habitatges on resideixen bona part dels personatges (vells, rònecs, suburbials…) i allò que està succeint a l’espai públic. En el sentit que representa una societat moralment decadent, amb vivendes en ruïna. A més, m’emporto la impressió que l’autor contraposa una ciutat visualitzada com a lluminosa (aparença) amb una realitat molt més fosca (essència).  Si entrèssim en qüestions biogràfiques, que sovint, influencien, trobem un Dostoievski amb idees revolucionàries, que acabarà abandonant. L’escriptor va participar en moviments socialistes que li van costar una condemna de pena de mort, finalment commutada per treballs forçosos a Sibèria. 

Dostoievski signa una crítica social a partir de l’exemple de la ciutat, que pot esdevenir un territori amb formes de vida inhumanes. La novel.la està situada a Sant Petersburg, antiga capital de l’imperi rus. Situada en una zona pantanosa, aquesta ciutat és, en l’imaginari col.lectiu, el ‘Versalles rus’; però, alhora, és una ciutat relativament jove, d’aire europeu i amb una atmosfera, certament, misteriosa. Impressió potenciada, d’entre altres, per l’encreuament de diversos rius i canals, i les ‘nits blanques’, en què, en el pas del primer al segon semestre de l’any, la negra nit no arriba fins iniciada la matinada. Una ciutat que, històricament, ha ballat entre l’ostentació i la tragèdia. Una visita a la ciutat, situada en un extrem del golf de Finlàndia, al Mar Bàltic, pot servir per a submergir-se, tot passejant per les riberes del riu Nevà, en l’univers de l’autor.

Fiodor Dostoievski, fill d’una família benestant (ara diríem la classe mitjana) i amb pare autoritari, basa la novel.la en l’enfrontament del binomi bé-mal, el qual és, i ha estat, un dels eixos de la narrativa des de fa segles. Crim i Càstig vesteix, de manera magistral, el realisme amb fantasia. La temàtica de la novel.la és extrapolable a la societat del segle XXI a les urbs europees.

 

Joaquim Bohigas i Mollera

Comparteix aquesta entrada

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *