Afirma Tabucchi que «Sostiene Pereira»

No sempre les novel.les només han d’entretenir un lector que, davant d’una oferta variadíssima, escull un títol, o un autor, a partir de factors més o menys racionals. La lectura de Sostiene Pereira, d’Antonio Tabucchi (Pisa, 1943-Lisboa, 2012), és fruit gairebé de l’atzar. Tot i que coneixia l’existència de l’obra (més el títol que l’autor), un regal, inesperat (una biblioteca pública de Girona el donava), atia l’interès per una obra que barreja la història i una reflexió de la condició humana, individualment i quan aquesta es relaciona amb la resta de la col.lectivitat.

Llegeixo, tota, la narració, en una edició d’Anagrama, durant un trajecte de l’alta velocitat francesa que va començar a París i, respecte la història de Tabucchi, va finalitzar, aproximadament, a Montpeller. Crec que l’entorn de la lectura és prou important. De la capital francesa només iniciant el 2013, salto, a través de la paraula escrita, a la Lisboa d’António de Oliveira Salazar. És l’estiu de l’any 1938 i Europa vivia sota l’espasa del feixisme. Pereira és un modest periodista cultural, amb una vida podríem dir que grisa, que comença a canviar en conéixer Monteiro Rossi, un filòsof a qui li acaba encarregant la redacció de necrològiques anticipades pel periòdic. La continuitat, no sense conflictes, de la relació, i també amb Marta, la xicota de Monteiro Rossi, aboca a una transformació del periodista, que, metafòricament, obre els ulls.

Crec que és aquí on radica l’interès de la novel.la de Tabucchi. Pereira és presentat, des del principi, com un professional del periodisme correcte, metòdic, fins i tot, cofoi, encara que amb gairebé nul.la sensibilitat social. Una autosatisfacció pel present en ser una continuació del passat. Viu en el seu propi món. Però el contacte amb una altra generació (la de la parella de joves) aboca el protagonista a un canvi progressiu, a la manera de presa de consciència, en la seva manera de pensar i actuar, respecte allò que passa en el seu país. Pereira admira el posat d’independència de la jove parella, la llibertat, per exemple, d’opinió que esgrimeixen enfrontant-se, alhora, al poder establert.

Antonio Tabucchi, 2008
Rebeca Yanke
http://commons.wikimedia.org/

El reforç del canvi que experimenta Pereira està justificat pel contacte amb el metge Cardoso, que l’ajuda a despertar-se com a ciutadà. Segurament, allò que queda en el record dels lectors és la rebel.lió, i presa de compromís, contra la censura militar a la premsa en adonar-se de com el periodista, en la seva tasca, ha de, sobretot, silenciar i convertir-se en una titella grisa a favor dels interessos del govern. Llegint el text, el lector camina en una Lisboa de color gris, d’època, en què la quotidianitat és, o havia de ser, el denominador comú. Tanmateix, no és una ciutat agressiva. Al contrari, les paraules d’Antonio Tabucchi ens transporten a una capital amb cert enyor i trista, en què no es difícil imaginar-se edificis decadents en carrers empedrats.

És explícit que els esdeveniments que succeeixen sobrepassen el periodista i, aquest, ha de decidir-se per un dels dos bàndols, assumint el risc de perdre una vida monòtona que ja el satisfà. La repetició, gairebé continuada, de l’expressió “Sostiene Pereira” ens trasllada a una gairebé declaració judicial.

Sostiene Pereira és també una pel.lícula dirigida per Roberto Fraenza el 1996 i protagonitzada, d’entre altres, per Marcello Mastroianni, Joaquim de Almeida i Daniel Auteuil.

 

Joaquim Bohigas i Mollera

Comparteix aquesta entrada
    2 respostes a Afirma Tabucchi que «Sostiene Pereira»
    1. Pilar Respon

      Vaig veure la pel·lícula i em va agradar molt. Recordo sobretot el personatge de Mastroiani, i la seva relació amb el metge.
      Molt bé la teva ressenya, m’ha agradat.
      Pilar

    2. Joaquim Bohigas i Mollera Respon

      Moltes gràcies

      Joaquim Bohigas

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *